El sentiment de culpabilitat de les mares | La culpabilidad de las madres

Moltes vegades us he parlat de com m’ha transformat la maternitat.  No m’he arrepentit en cap moment de ser-ho, ni d’haver triat aquesta opció que em fa immensament feliç (tot i que francament penso que totes les opcions són vàlides, i que també es pot ser molt feliç sense ser mare).

Dit això, hi ha una cosa que em segueix sorprenent dia a dia. Sorprenent però no per la part positiva, sinó que em sorprèn i m’entristeix a la vegada: el sentiment de culpa que sembla que porta associat “de sèrie” la maternitat.

Maternitat i culpa van de la mà. Potser perquè la maternitat ens remou i fa sortir els nostres propis fantasmes.

Parlo amb mares, d’aquí i d’allà, més o menys amigues, més o menys conegudes, i totes estem d’acord en que no podem escapar del sentiment de culpa quasi permanent. També a través de blogs i xarxes socials, llegeixo mares que se senten culpables per diferents motius, o potser per cap motiu en concret. I després ens sentim culpables de sentir-nos culpables. I sant tornem-hi.

Per les mares sembla ser que sempre hi ha alguna cosa per la qual ens hem de sentir culpables, oi? És un sentiment irracional, i que no podem controlar de cap manera.

Però, per quins motius ens sentim culpables?

El temps

El ditxós temps. Sí, perquè treballis o no, sempre et falta temps, sempre hi ha alguna cosa a fer: netejar la casa, cuinar, anar a comprar, planxar la roba, posar la rentadora, fer gestions… i coses tan elementals com dutxar-se!

Les tasques i responsabilitats del dia a dia ens persegueixen implacables, llavors arriba el moment de la culpa perquè no has tingut temps per anar al parc, o per estar i dedicar als teus fills sense fer res més: “és que no arribo a tot, és que no m’organitzo bé!”.

És el drama quotidià de moltes mares, i pares. Però, té sentit? A vegades els nostres fills també gaudeixen simplement estant amb nosaltres mentres fem les coses de casa o sortim a comprar. Crec que ells prefereixen moltes estones així enlloc de molt poc temps al dia fent una activitat xulíssima. I si s’avorreixen tampoc passa res. Fora drames.

El “model” o tipus de criança que tries

La manera com criem els nostres fills també és el blanc fàcil de les crítiques, i un tema clau pel que fa a la culpabilitat.

“Ho estic fent malament? Tenen raó els altres? L’estic malcriant?”

Aquestes preguntes ressonen al nostre cap, i segurament es responen amb un rotund “no”. Però el problema és que quan el teu entorn més proper no deixa de posar en dubte el què fas i com ho fas, és inevitable que certa por o inseguretat s’apoderi de nosaltres. I ens sentim soles.

Per què ens sentim culpables de la manera com hem decidit educar/criar als nostres fills?

Penso que aquí juga un paper clau l’autoconfiança.

La causa

Falta d’empatia

A vegades penso que la manca d’empatia dels que ens envolten fa que aflori aquest sentiment de culpa, encara que només sigui una mica. I el que més sobta és que, sovint, aquesta absència d’empatia es dona per part d’altres dones. Dones que la majoria són mares, també dones que encara no ho són o no ho seran mai, però dones.

Samarreta de “La tribu de mami”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Facis el que facis sempre hi haurà algú que critiqui la teva elecció, les teves decisions, el teu “estil” de criança o, fins i tot, els teus sentiments. I sinó, nosaltres mateixes ens encarreguem de fer-ho (nosaltres som a vegades el nostre pitjor enemic!).

Quan et converteixes en mare resulta que sempre hi ha algú que no entén la teva preocupació, les teves ganes de plorar o el teu cansament.

Posar-se en la pell de l’altre és un exercici que totes i tots hauríem de fer de tant en tant, perquè no hi ha res que proporcioni més alleujament, ni que reconforti més, que sentir-te compresa.

La solució

Fer tribu, empoderar-se

La maternitat és bonica però, molt sovint, també és dura i no val la pena passar-ho malament sola. Així que necessitem acompanyar-nos les unes a les altres, recolzar-nos, escoltar-nos, aprendre les unes de les altres per empoderar-nos mútuament!

Envolteu-vos de gent que us comprengui, és el meu consell!

I vosaltres? Us sentiu culpables pel què feu o per com crieu els vostres fills? Heu trobat a faltar més empatia des de que sou mares?

COMPARTEIX-LO | COMPÁRTELOTweet about this on TwitterShare on FacebookPin on PinterestShare on Google+Share on TumblrEmail this to someone

Un pensament a “El sentiment de culpabilitat de les mares | La culpabilidad de las madres

  1. Isabel Vivet Rusiñol

    Bon dia 🙂

    Sentir-se culpable? Per què? Si partim de la base que tot el que fem per nosaltres o per els nostres fills/es ho fem tant bé com podem i sabem i amb la millor de les intencions, no hi ha motiu per sentir-se culpable. Ara bé, quan alguna cosa sabem que la podríem estar fent d’una altra manera i no ho fem, llavors si que pot aparèixer el sentiment de culpa.
    Personalment, són contades les vegades que m’he sentit malament. Pel que he comentat més amunt: ho faig tant bé com puc i sé.
    I no oblidem que qui millor coneix als nostres petits (o no tant petits) som nosaltres, no els demés amb els seus consells. Consells que moltes vegades es donen gratuïtament i sense coneixement de la situació de la persona a qui es donen.

    Gràcies pels teus articles i compartir tots aquests neguits que podem sentir 🙂 Et llegeixo sempre 🙂

    Respon

Vols comentar alguna cosa? | Quieres decirme algo?