I arriba el dia | Y llega el día

Ja fa quasi 6 mesos que sóc mare de dos, i he de confessar que tot i que l’ambient està força estabilitzat, encara molts dies se’m fa difícil de gestionar segons quines situacions… 

Tots estem més acostumats a la nova realitat, el dia a dia avança més lleuger, però us vull confessar el cúmul de sentiments i sensacions que s’han barrejat i es barregen ben endins meu des de que va néixer l’Adrià. He de confessar que, tot i que cada cop amb menys força, continua present.

I és que, com dic moltes vegades, no és gens fàcil reconéixer emocions i sentiments nous, que et sorprenen. Després de parir et ve de gust recollir-te amb el nou bebé, fusionar-te, mirar-te’l en silenci, recollir-te a casa, acariciar-lo… i és clar, amb un altre fill de 4-5 anys, en plena fase d’exterioritzar (la gelosia, el plorar, cridar, enfadar-se, jugar, córrer, riure, etc.) es fa molt difícil, i els sentiments es troben.

maternitat

És natural i mamífer voler estar amb la cria petita, oi? Sí, i llavors el gran t’estressa, t’atabala, i rebutges aquestes manifestacions pròpies del seu dia a dia.  Te’n adones que ha aparegut certa distància emocional amb el gran. És fa difícil reconéixer-ho i païr-ho, perquè alhora intentes estar alerta de les seves necessitats, empatitzar i acompanyar-lo, de la millorar manera que pots, gestionant la seva gelosia i fent-li saber que l’estimes tant o més que abans de néixer el germà petit.

I vas passant els mesos com pots, sentint-te malament molts dies, patint per aquests sentiments contradictoris d’amor-odi, d’aquesta necessitat de distància, de que només voldries estar amb pau i silenci amb el bebè, però també vols participar de la transformació del teu fill gran, del què li passa, de les seves ganes de jugar… i com deixa de ser un nen petit!  Estàs sobrepassada, tot és molt intens i et costa d’ententre. Què m’està passant? 

Però arriba el dia que ho acceptes, que ho reconeixes, que li poses paraules i no et sents malament ni culpable. Perquè no té res a veure amb deixar d’estimar, ni molt menys! És simplement un estat natural que ha de fer el seu procés, per ser-ne conscient, mica en mica.

Arriba el dia que mires el teu fill gran i el veus “diferent”… “Com ha crescut! “- penses – o és que ha madurat?. Arriba el dia que et sents orgullosa d’ell, i de tu, i de com us en esteu sortint. En Roger s’ha fet gran, però és petit encara: ho està entenent, està tenint paciència amb mi, està aprenent a encaixar-ho tot, com nosaltres, trobant el seu espai.

Ell no ho sap però l’estic veient jugar des de la cuina, mentre l’Adrià el segueix amb la mirada i va emetent sons per cridar-li l’atenció… què bonics!

Llavors penso que ens queda molt per viure i per aprendre, però ha arribat el dia que et vull dir gràcies Roger, i perdona, i t’estimo molt!

maternitat small and nice


Ya hace casi 6 meses que soy madre de dos, y debo confesar que a pesar de que el ambiente está bastante estabilizado, todavía hay muchos días en que se me hace difícil de manejar según qué situaciones…

Todos estamos más acostumbrados a la nueva realidad, el día a día avanza más fácilmente, pero os quiero confesar el cúmulo de sentimientos y sensaciones que se han mezclado y se mezclan muy adentro de mi desde que nació Adrià. Debo confesar que, aunque cada vez con menos fuerza, siguen presentes.

Y es que, como digo muchas veces, no es nada fácil reconocer emociones y sentimientos nuevos, que te sorprenden. Después de parir te apetece recogerte con el nuevo bebé, fusionarte con él, mirarlo en silencio, recogerte en casa, acariciarlo … y claro, con otro hijo de 4-5 años, en plena fase de exteriorización (celos, llorar, gritar, enfadarse, jugar, correr, reír, etc.) se hace muy difícil, y aparecen sentimientos encontrados.

Es natural y mamífero querer estar con la cría pequeña, ¿verdad? Sí, y entonces el mayor te estresa, te agobia, y rechazas sus manifestaciones propias de su día a día. Te das cuenta de que ha aparecido cierta distancia emocional con tu hijo mayor. Es difícil reconocerlo y digerirlo, porque al mismo tiempo intentas estar alerta de sus necesidades, empatizar y acompañarlo, de la mejor manera que puedes, gestionando sus celos y haciéndole saber que lo quieres tanto o más que antes de nacer el hermano pequeño.

Y vas pasando los meses como puedes, sintiéndote mal muchos días, sufriendo por estos sentimientos de amor-odio, de esta necesidad de distancia, de que sólo quieres estar con paz y silencio con el bebé, pero también quieres participar de la transformación de tu hijo mayor, de lo que le pasa, de sus ganas de jugar … y como deja de ser un niño pequeño! Estás sobrepasada, todo es muy intenso y te cuesta de entender. ¿Qué me está pasando?

Pero llega el día que lo aceptas, que lo reconoces, que le pones palabras y no te sientes mal ni culpable. Porque no tiene nada que ver con dejar de querer, ni mucho menos! Es simplemente un estado natural que tiene que hacer su proceso, para ser consciente, poco a poco.

Llega el día que miras a tu hijo mayor y lo ves “diferente”…. “¿Cómo ha crecido!” – piensas – o es que ha madurado? Llega el día que te sientes orgullosa de él, y de ti, y de cómo váis tirando para delante. Roger se ha hecho mayor, pero es pequeño todavía: lo está entendiendo, está teniendo paciencia conmigo, está aprendiendo a encajarlo todo, como nosotros, encontrando su espacio.

Él no lo sabe pero lo estoy viendo jugar desde la cocina, mientras Adrià le sigue con la mirada y balbucea para llamarle la atención… qué bonitos! Entonces pienso que nos queda mucho por vivir y por aprender, pero ha llegado el día que te quiero decir gracias Roger, y perdona, y te quiero mucho!

COMPARTEIX-LO | COMPÁRTELOTweet about this on TwitterShare on FacebookPin on PinterestShare on Google+Share on TumblrEmail this to someone

8 pensaments a “I arriba el dia | Y llega el día

  1. Mare d'un i mig

    M’has emocionat amb aquest text.
    Estic a mes i poc de ser mare del segon, el primer té tres anys i poc i em fa por no saber-ho gestionar. A veure si per a mi també arriba el dia en que ho accepti.
    Gràcies Vinyet per compartir trossets del teu dia a dia!!

    Respon
    1. small and nice Autor de l'entrada

      Guapa! Gràcies a tu per llegir-me i comentar. És complicat, com dic al post, són emocions que a vegades et fan sentir culpable, pero segur que sabràs gestionar-ho… al final, totes ho fem de la millor manera que podem i sabem, i amb amor, que és el més important!

      Respon
  2. Vinnie

    No soc d’escriure en blogs pero avui mhas tocat la fibra. Els meus tenen 2 anys i mig i 13 mesos. Al principi va ser tal i com ho descrius, pero ara es ben diferent. Primers mesos el petot em necessitava mes fisicament, el contacte, l’alletament, etc. Poc a poc , sense voler-ho i sense saber ben be com ha passat, m’adono que he estat molt pendent de la gran ( “gran”), per procurar que no pateixi, que no noti la mancança de la mare, gestionar la gelosia, potser massa.. Si es que es pot estar massa pendent d’un fill???
    Tinc poques estones amb el petit perque les avies, el pare , poden ocupar-se ara d’ell, pero fa uns dies que em sento malament. Culpable. Podria dir que l’anyoru i tot.
    Buff… Quin rollo estic escrivint. Tot per dir que es un sentiment aquest de “culpabilitat” de no se que, que comparteixo,pateixo, asumeixo e intento racionalitzar

    Respon
    1. small and nice Autor de l'entrada

      Quina ràbia em fa que les mares, sigui com sigui, sempre ens hem de sentir culpables oi? És difícil trobar l’equilibri, pero escoltant-nos a nosaltres mateixes i amb molt ❤️ almenys podem intentar no culpabilitzar-nos…

      Respon
  3. Núria

    Molt emocionant mentre estic a punt de ser mare de dos. Que bé m’ha anat llegir-te
    De fet, ja m’està passant, aquesta ambivalència de sentiments, perquè el gran hi ha moments que no gestiona bé l’embaràs, ja té 6 anys i es fa moltes preguntes i té por de que la mare deixi de ser la seva mare i es mostra més distant, em provoca, em qüestiona, busca conflictes… i al mateix temps em busca, em mima, busca el Nil a dins la panxa…. i hi ha moments que l’estimo amb la bogeria de sempre i hi ha moments que l’odio perquè em fa sentir molt malament.
    Gràcies Vinyet!

    Respon
  4. Barbara

    Bufff jo fa 2 mesos tinc al segon, la gran te 6 anys. I al principi és tal i com ho descrius, fins i tot jo he pensat què li havia fet a la meva Julia i ara amb el pas d’aquests primers mesos veig que li he fet un dels millors regals del món.
    Gracies pel teu post!

    Respon

Vols comentar alguna cosa? | Quieres decirme algo?