Ser el germà gran | Ser el hermano mayor

germans

Per molt que els preparem abans, convertir-se d’un dia per l’altre, en germà gran, és dur. I costa de païr. Perquè compartir l’amor i l’atenció de la mama és difícil d’acceptar, oi?

En Roger ho entén, el seu cap li diu que no passa res, que ell és el gran i ajuda a cuidar l’Adrià, que com que és tan petit necessita la mama tot el dia, i plora i només menja la teta i dorm, és un bebé. Ho entèn, sí, però el seu cor pateix. És un nen molt sensible, i darrera del seu posat de “no m’importa”, es nota que pateix. Se li nota quan em diu que no vol anar al cole, o no es vol vestir sol, que vol que l’ajudi. O quan es revela contra meu per qualsevol cosa i em diu cridant que no li faig cas. Emocions contingudes. Intenta guardar-s’ho i quan li surt no sap com expressar-ho. Llavors em demana plorant que vol estar amb mi, i jo llavors em sento culpable i impotent. Perquè no puc partir-me en dos, perquè em fa enfadar, estic cansada i el renyo, i immediatament me’n arrepenteixo, perquè sé que aquest no és el camí.

Intento fer-ho el millor possible, de debó, però sento que no sempre l’encerto. Empatitzar amb ell és l’única solució. Llavors li explico que ara tenir un germà és “un rotllo”, però que tingui una mica de paciència, perquè quan creixi l’Adrià li podrà ensenyar coses, i riuran i jugaran molt. Que el temps passa molt depressa i que l’Adrià aprendrà a parlar i a caminar, i podrà agafar-lo de la mà per ajudar-lo a aguantar-se dret, i explicar-li històries i contes. Que podran compartir habitació i, a les fosques, encendre una llanterna perquè no tingui por. Que s’ho passaran bé, que també es barallaran, perquè l’Adrià li prendrà les joguines i el molestarà, o voldrà estar amb els seus amics grans.

Li dic que un germà és el millor regal que li hem pogut fer, perquè sempre, sempre, es tindran l’un a l’altre. Que la mama els estima als dos, molt no, moltíssim, i que això no canviarà mai.

I plorant m’abraça fort. Em troba a faltar.

germà gran


Por mucho que les preparamos antes, convertirse de un día para otro, en hermano mayor, es duro. Y cuesta de llevar. Porque compartir el amor de mamá es difícil de aceptar, ¿verdad?

Roger lo entiende, su cabeza le dice que no pasa nada, que él es el mayor y ayuda a cuidar a Adrià, que al ser tan pequeño necesita mamá todo el día, y llora y sólo come la teta y duerme, es un bebé. Pero su corazón sufre. Es un niño muy sensible, y detrás de su posado de “no me importa”, se nota que sufre. Se le nota cuando me dice que no quiere ir al cole, o no quiere vestirse solo, que quiere que le ayude. O cuando se revela contra mi por cualquier cosa y me dice gritando que no le hago caso. Emociones contenidas. Intenta guardárselas y cuando le salen no sabe cómo expresarlo. Entonces me pide llorando que quiere estar conmigo, y yo entonces me siento culpable e impotente. Porque no puedo partirme en dos, porque me enfada, estoy cansada y le riño, e inmediatamente me arrepiento, porque sé que este no es el camino.

Intento hacerlo lo mejor posible, en serio, pero no siempre acierto. Empatizar con él es la única solución. Entonces le cuento que ahora tener un hermano es “un rollo”, pero que tenga un poco de paciencia, porque cuando Adrià crezca le podrá enseñar cosas, y se reirán juntos y jugarán mucho. Que el tiempo pasa muy deprisa y que Adrià aprenderá a hablar y a caminar, y podrá cogerle de la mano para ayudarle a mantenerse de pie, y explicarle historias y cuentos. Que podrán compartir habitación y, a oscuras, encender una linterna para que no tenga miedo. Que se divertirán, que pelearán, porque Adrià le robará los juguetes y le molestará, o querrá estar con sus amigos más mayores.

Le digo que un hermano es el mejor regalo que le hemos podido hacer, porque siempre, siempre, se tendrán el uno al otro. Que mamá les quiere a los dos, mucho no, muchísimo, y que eso no cambiará nunca.

Y llorando me abraza fuerte. Me echa de menos.

COMPARTEIX-LO | COMPÁRTELOTweet about this on TwitterShare on FacebookPin on PinterestShare on Google+Share on TumblrEmail this to someone

11 pensaments a “Ser el germà gran | Ser el hermano mayor

  1. Blog de una embarazada

    Ens hem posat a la pell del Roger i o hem patit per uns moments. En el meu cas he tingut “la sort” de que l’Ares té molta “papitis” i llavors no s’ha notat tant. Però a vegades sí que mentre li dono el pit al Goran, m’agafa la ma i s’abraça amb ella. Llavors vivim un d’aquests moments màgics en el que gaudeixes dels dos al mateix temps.
    Ànims! El Roger està fet un germà gran de primera.

    Respon
    1. small and nice Autor de l'entrada

      Gràcies guapa! En Roger també està molt amb son pare, però clar, a mi m’enyora. Potser n’és més conscient… jo que sé! Sort que els moments bons superen els dolents, i els germans ens regalen instants únics i irrepetibles com el que tu descrius. Un petó Sheila!

      Respon
  2. núria

    Paciència. Ha d’adaptar-se a la nova situació. En el meu cas, i prr consell d’una amiga, vaig intentar no abusar de fer-lo gran de cop al haver-hi un bebe a casa i vaig intentar estar el màxim dr temps amb el fill gran. Aprofitava molt quan la petita dormia per estar amb el gran amb dedicació exclusiva. Tambe recordo d’estar donant en pit, i tenir-los a tots dos a sobre, si això el feia estar més tranquil….Al cap d’un mes, tot va fer un giravolt i ara són dos germans molt ben avinguts i que es tenen passió l’un per l’altre.

    Respon
  3. Anna

    Quants anys té en Roger? Jo estic passant pel mateix.el petit té una setmana i vaig desbordada… El gran em troba a faltar.vol i dol. Però jo també el trobo a faltar moltissim,amb aquesta distància que ell imposa,ke el petit incrementa i ke jo de vegades empitjoro per cansament,sobreprotecció del bebé… Em sembla que sovint esperem que amb 4 anys entenguin massa coses…

    Respon
    1. small and nice Autor de l'entrada

      Estem igual Anna! En Roger té 4 anys també. Les primeres setmanes són dures, sort vaig tenir q el meu marit ha tingut 1 mes i mig de baixa… de totes maneres, fem el que fem tenim la sensació de no encertar-la oi? Ànims, diuen que el temps ho va posant tot al seu lloc…

      Respon
  4. Isabel

    Es molt dur. En el meu cas el petit ja te un any i mig i el gran 4. Buf el principi vam fer un dol molt gran. Nomes tenia dos anys i mig i els primers dies no el podia aixecar amb braços pero al bebe si es clar! Vam experimentar tot el que expliques…i amb el temps aquest sentiment de culpa que m,acompanya desde el primer dia no desapareix. Ara perquè el petit ja ha desenvolupat el seu caracter i veus que per les circumstancies s,ha hagut de fer valdre. Perquè qui ens te el cor robat es el gran i el petit s,ha hagut de fer el seu lloc. Perquè al bebé li cobrim les necessitats bàsiques i quan no plora, encara que el tinguem a sobre, fem cas al gran. Estem per ell, empatitzem amb els seus sentiments, intentem estar al 100 tal com era abans. Però tot això ho nota el petit encara que sembli que no.Obligats de ben petits a estar mes a la defensiva, mes guerrillers, mes pallassos, en definitiva cridar l,atenció com sigui. Ser el germà gran es molt dur, però ser el petit tampoc és fàcil. I gestionar-ho com a mares es un repte molt dur. I quan els veus que s,abracen, s,ajuden, s,acompanyen,…et fons i penses que potser no ho has fet tant malament.

    Respon
  5. vinyet

    Aix nena…m’has fet emocionar i tot..aquestes hormones..i si..no puc deixar de pensar com ho portarà Xavi…
    Tots tenen dret a tenir gelos…és llei de vida i és el normal…tens molta sort de que Roger és un amor de nen!!i aquestes situacions son momentaneas i passen!!ànims guapos!!!

    Respon

Vols comentar alguna cosa? | Quieres decirme algo?