Al cel hi tinc una estrella | En el cielo tengo una estrella

No tinc gens de temps d’escriure ara… però aquest és un blog principalment de sentiments i emocions, i si alguna cosa em rebossa ara per cada poro de la pell són sentiments. Avui sobretot me’n ronda un, un sentiment de pèrdua. I ara que ja ha passat un any sóc capaç d’explicar-vos-ho.

Avui fa un any, vaig saber que no neixeries mai, que mai et tindria als meus braços. Fa un any el cor se’m encongia perquè no vaig sentir el teu. Recordo aquell dia, tan immensament trist. Ho recordo tot, tot negre. Em trencava per dintre. Llavors, en la intimitat d’un bloc de notes personal, escrivia això:

“Potser és un malson. M’alleuja pensar-ho. I escriure-ho em permet abocar aquesta pena que tinc, tan gran i tan fonda.

Asseguda en un lavabo fred, ploro mentre em sento com vaig desprenent-me de tu, i em buido de tot, de la matèria que vas ser, i de la il·lusió que em vas donar.

I amb els ulls de peix, plena de sal, surto del malson per afrontar aquesta realitat, un final inesperat que em trenca a bocins. 

Aquesta nit et buscaré en una nova estrella”

Sí, jo tinc una estrella al cel, un ‘bebé estrella‘, que brillarà i il·luminarà per sempre la nostra foscor.

Però ja ho diuen, que després d’una tempesta arriba la calma, surt l’arc de Sant Martí… els colors de la vida! Un any després tinc als meus braços l’Adrià, el meu ‘bebé arcoiris‘ 🙂

bebé arcoiris

PD: Dedico aquest post a totes les mares que han perdut bebés abans de néixer. Perquè és un tema encara força tabú, perquè hem de passar un dol, sobreposant-nos, moltes vegades soles, fent un treball interior brutal. Ens diuen que “no passa res, ets jove i en tindràs un altre aviat” però aquestes paraules no et consolen. Res et dóna consol, només el temps, i qui sap, si un altre bebé, un arc de Sant Martí.


No tengo casi tiempo de escribir ahora … pero este es un blog de sentimientos y emociones, y si algo me reboza ahora por cada poro de la piel son sentimientos. Hoy sobretodo me persigue uno, un sentimiento de pérdida. Y hoy que ha pasado un año soy capaz explicaros esto.

Hoy hace un año, supe que no nacerías nunca, que nunca te tendría en mis brazos. Hace un año el corazón se me encogía porque no sentí el tuyo. Recuerdo ese día, tan inmensamente triste. Lo recuerdo todo, todo negro. Me rompía por dentro. Entonces, en la intimidad de un bloc de notas personal, escribí esto:

“Quizás es una pesadilla. Me alivia pensarlo. Y escribirlo me permite sacar esta pena que tengo, tan grande y tan honda.

Sentada en un wáter frío, lloro mientras siento como voy desprendiéndome de ti, y me vacío de todo, de la materia que fuiste, y de la ilusión que me diste.

Y con los ojos hinchados, llena de sal, salgo de la pesadilla para afrontar esta realidad, un final inesperado que me rompe en pedazos.

Esta noche te buscaré en una nueva estrella “

Sí, yo tengo una estrella en el cielo, un bebé estrella, que brillará e iluminará para siempre nuestra oscuridad.

Pero ya lo dicen, que después de una tormenta llega la calma, sale el arco iris… los colores de la vida! Un año después tengo en mis brazos a Adrià, mi bebé arcoiris.

PD: Dedico este post a todas las mamás que han perdido bebés antes de nacer. Porque es un tema todavía bastante tabú, porque tenemos que pasar un duelo, sobreponiéndonos, muchas veces solas, con un trabajo interior bestial. Nos dicen que “no pasa nada, eres joven y tendrás otro” pero estas palabras no te consuelan. Nada te da consuelo, sólo el tiempo, y quien sabe, si otro bebé, un arco iris.

COMPARTEIX-LO | COMPÁRTELOTweet about this on TwitterShare on FacebookPin on PinterestShare on Google+Share on TumblrEmail this to someone

12 pensaments a “Al cel hi tinc una estrella | En el cielo tengo una estrella

  1. Cristina

    Ànims Vinyet! Gràcies per compartir la vostra història amb nosaltres. Un petonet fortíssim per a tu, i un altre al cel!

    Respon
  2. Cisa

    Molt intens, Vinyet. Has fet que m’emocioni. Són molts els bebé estrella que ens il·luminen, i cap, cap, és com el nostre. Cada vegada que et llegeixo em demostres el valenta i forta que ets. Gràcies per compartir la teva fortalessa amb nosaltres. Una abraçada

    Respon
    1. small and nice Autor de l'entrada

      Gràcies Cisa. Totes les dones som més fortes del que ens pensem… no sé per què sempre ens infravalorem. Ens hem de recolzar més i compartir més les nostres experiències. Un petó guapa!

      Respon
  3. Lataat

    Fa una miqueta més d’un any jo també vaig viure això i es tal i com ho descrius, el cor s’encongeix al no sentir el seu… Ara torno estar embarassada i il·lusionada… Però no tinc cap intenció d’oblidar a la Judit la meva estrella, crec que es mereixen el seu lloc. 🙂
    Una abraçada,

    Respon

Vols comentar alguna cosa? | Quieres decirme algo?