Part a casa de l’Adrià | Parto en casa de Adrià

Quan el recordo se’m posa la pell de gallina. Ho vaig fer, sí, vaig poder fer-ho. I després d’això em sento capaç de tot. “Què fort!” cridava després de parir. Sí, realment, és molt fort, una experiència brutal.

parir a casa

El part és un moment màgic i sagrat, on es deprèn una energia emocionant. Us confesso que al reviure’l em torno a emocionar.

L’Adrià va néixer el dilluns 19 d’octubre, a les 17:13h.

PREPART

Tot va començar el diumenge a la nit. Vaig posar-me al llit amb una sensació rara… no em trobava massa bé. Feia un parell de dies que havia tret una mica de tap mucós, així que vaig pensar que potser s’acostava el moment…

I efectivament, entre les 12 i la 1 de la matinada vaig començar a sentir contraccions. Primer les podia aguantar dins del llit però es van fer una mica més fortes i cada vegada que en venia una m’aixecava i caminava, anava al lavabo, i després em tornava a posar al llit, i em mig adormia entre contracció i contracció. “He de descansar” pensava, “que pot anar per llarg i haig de reservar energia”. Cada 15-20 min tenia una contracció, alguna cada 10 min, però la cosa no anava a més.

Es va fer de dia, i sobre les 6h vaig trucar a la Imma, una de les meves dues comadrones. Em va dir que a vegades els parts s’engeguen de nit i quan es fa de dia es poden aturar, que l’avisés de com anava al cap d’unes hores. En Ferran es va aixecar i vam decidir que millor que no anés a treballar. Jo intuïa que tot avançaria. Va portar en Roger al cole i va tornar a casa.

Ja m’havia instal·lat al menjador, i passava les contraccions en quadrupèdia, i entre contracció i contracció intentava relaxar-me al màxim a la pilota o en la postura de ioga “el niño”, que em van ensenyar a classes de ioga. I així vaig anar fent fins que les contraccions es van tornar més fortes i més seguides. Estavem en contacte amb les comadrones a través del grup de whatsap i sobre les 11h vam trucar a la Roser (l’altre comadrona) i ens va recomanar que entrés a la dutxa i que si amb l’aigua calenta es paraven les contraccions encara no estava de part, però que si en continuava tenint que ja vindrien cap aquí que la cosa estava en marxa!

DILATACIÓ

Un cop a la dutxa vaig tenir 3 o 4 contraccions bastant fortes, així que en Ferran va trucar i es van posar en camí.

Les comadrones van arribar a les 13:45h. Només veure-les arribar vaig posar-me a plorar. No de por ni de dolor, sinó d’emoció, d’alegria, de saber que naixeria l’Adrià aviat… i que les tenia aprop. Van ser els meus àngels de la guarda!! L’Imma, tocant-me l’ós del sacre, em va dir que el tenia bastant abultat i que això volia dir que estava dilatada entre 6 i 8 cm! “Uala” vaig pensar, “he fet bona feina” 😀 Estava contenta!

Van començar a omplir la piscina de parts, tal i com vaig demanar, i cap a dins! La dilatació va ser molt ràpida i les comadrones m’animaven dient que anava genial, que tot anava depressa i que aviat tindríem aquí l’Adrià. El Ferran li va dir a ma mare que anés a buscar en Roger, perquè volíem que veiés néixer el seu germà, tal i com li havíem explicat.

part a casa

ESPODERAMENTS – EXPULSIU

15:10h – Canvi de contraccions. Encara a la piscina, van començar els espoderaments, les contraccions més fortes que indiquen que comença l’etapa de l’expulsiu. Són realment espectaculars, jo estava impactada amb mi mateixa del que estava sentint: són totalment involuntàries, el teu cos ho fa tot. Aquestes contraccions tenen com a objectiu expulsar el bebé. Quan ve la contracció tens ganes d’empènyer moltíssim, no et pots aguantar, és una força brutal cap abaix, que la fa el teu úter sol. I alhora que empenyia, em sortia un crit molt potent des de dins meu. Però un crit animal, amb una veu que no era la meva veu! Espectacular.

Aquesta fase va ser molt més llarga del que ens imaginàvem. L’Adrià baixava molt lentament, i va arribar un punt que em sentia molt cansada, i que cridava que ja no podia més. Després d’haver-me dit que la cosa anava rapideta doncs no m’esperava aquell “parón”.  Jo emputjava en cada contracció però el part no avançava i jo em desesperava. Els batecs de l’Adrià indicaven que estava bé així que només calia paciència i continuar.

L’Imma em proposava canviar de postura o sortir de la piscina però no em venia de gust. Em va oferir un tacte i vaig acceptar. L’Adrià estava en el 3r pla, amb la bossa intacta, i va dir que li havia tocat la part baixa del lòbul de l’orella, això volia dir que estava amb el cap una mica tort, potser per això tardava tant a baixar. Així que vaig aixecar-me decidida dient “surto de la piscina!“. I realment va ser la clau, perquè només sortir, a les 17h, vaig tenir un parell de contraccions de peu, un parell a la cadira de parts (però no estava massa còmoda) i llavors la Imma em va dir que em posés de “cucliclles”, recolzada amb en Ferran (que es va asseure en un tamboret darrera meu). Ho vaig fer i llavors, amb la següent contracció, vaig empènyer fort i vaig sentir el dolor més intens del món, quan sortia el cap de l’Adrià! Quina passada! Quin mal! Després del cap, el cos va sortir relliscant fàcilment, li van treure la volta de cordó i el van posar immediatament a sobre meu… ja estava!!!!!

parto en casa

L’Adrià no va plorar, va sortir tranquil i confiat, amb els ulls ben oberts. Començava a respirar en un món nou i desconegut per ell. “Què bonic ets Adrià! T’estimo!”. Li havia donat la millor benvinguda, a la intimitat de casa nostra. El cordó bategava fort. Era feliç. A més, just a temps havia entrat el Roger amb ma mare, havien vist com sortia i estaven emocionats, ploraven tots dos!

EXPULSIÓ PLACENTA I TALL DEL CORDÓ.

Vaig aixecar-me amb l’Adrià en braços i em vaig estirar al sofà. Allà va començar la lactància, al cap d’uns 15 min d’haver nascut. La placenta va tardar bastant en sortir, quasi 1 hora, i entre les comadrones i jo vam haver d’estirar una mica per ajudar-la a desprendre’s. La vaig veure i tocar, era preciosa!

Seguidament el Ferran va tallar el cordó i van pesar a l’Adrià, 2.875Kg.

Era feliç. Havia valgut la pena.

Després del gran esforç i de tot el dia sense menjar res, tenia moltíssima gana! A casa ja havia arribat la família i l’ambient era festiu: somriures, fotos, molt de menjar preparat a la nevera i un pastís acabat de fer per ma mare… Jo estava eufòrica, així que em vaig aixecar a fer un pipí (seguint indicacions de les comadrones) i vaig menjar-me un platàs de macarrons asseguda al sofà!

I finalment, l’Imma i la Roser em van revisar i van veure que tenia un estrip. Podien cosir-me o no, ja que segons van explicar-me, es podia curar sol, però vaig preferir que em posessin punts. Anestèsia local i 3 puntets que, la veritat, no m’han fet gens de mal.

A les 21h van marxar les llevadores, havent sopat i havent recollit tota la casa i tots els seus estris. Mica en mica la família va anar marxant i ens vam quedar sols, tots 4… Quin plaer dormir aquella primera nit al nostre llit, sent ja una nova família!

parir en casa

Gràcies Imma i Roser, els meus àngels de la guarda. Gràcies pel suport, per les paraules, per resoldre tants dubtes. Pels massatges, per les abraçades, pels ànims, per creure en mi. Feu una gran tasca!

Gràcies Ferran, per escoltar-me, per informar-te, per confiar en mi. Per no tenir por, per donar-me la mà, i oferir-me el teu cos per recolzar-me. Per eixugar-me la suor i donar-me aigua. Gràcies per no rendir-te i mantenir-te seré. Gràcies per ser-hi. T’estimo.

Gràcies mama per entendre’m i acceptar-ho. Sé que vas patir molt. Gràcies per ser amb el Roger, per acompanyar-lo i jugar amb ell dissimulant el teu patiment, i explicant-li amb paciència que l’Adrià arribaria aviat.

Només tinc sentiments de gratitud i satisfacció. I perquè no, també d’orgull.

És el millor i el més gran que he fet mai, sense cap dubte. 

parto en casa

I a partir d’ara? Potser exageraria si digués que hi ha un abans i un després, però el que si us asseguro és que he curat moltes ferides, i que ara tinc molt més respecte a la forma de viure amb mi mateixa. Sé que puc aconseguir el què em proposi, que puc superar els problemes que vinguin, que tinc més força de la que em pensava.

I per acabar vull compartir unes paraules de la web de “Néixer a casa”:

Totes les dones neixen preparades per donar a llum. El dia del naixement, el teu cos ho farà tot i tu només hauràs d’acceptar-ho i no lluitar en contra, no resistir-te. Per a parir sense por cal assumir que no hi ha tornada i tenir fe en que res de dolent pot passar, perquè el propi cos no es causarà cap mal a si mateix.

El naixement succeirà sí o sí, i que tot vagi bé depèn  de la capacitat de la dona per saber esperar que neixi el bebè i de la confiança que tinguin en ella els professionals que l’acompanyen en el procés.

Nosaltres no fem parts, només els acompanyem, sabem ser allà, esperant el que faci falta i observant que no aparegui cap signe de perill ni per la mare ni pel bebè. El part el fa la mare.


Cuando lo recuerdo se me pone la piel de gallina. Lo hice, sí, pude hacerlo. Y después de esto me siento capaz de todo. “Qué fuerte!” dije después de parir. Sí, realmente, es muy fuerte, una experiencia brutal.

El parto es un momento mágico y sagrado, donde se desprende una energía emocionante. Os confieso que al revivirlo me vuelvo a emocionar.

Adrià nació el lunes 19 de octubre, a las 17: 13h.

PREPARTO

Todo comenzó el domingo por la noche. Me metí en la cama con una sensación rara … no me encontraba demasiado bien. Hacía un par de días que había sacado un poco de tapón mucoso, así que pensé que tal vez se acercaba el momento …

Y efectivamente, entre las 12 y la 1 de la madrugada empecé a sentir contracciones. Primero las podía aguantar dentro de la cama pero se hicieron un poco más fuertes y cada vez que venía una me levantaba y caminaba, iba al baño, y luego me volvía a meter en la cama, y ​​me medio dormía entre contracción y contracción. “Tengo que descansar” pensaba, “que puede ir para largo y tengo que ahorrar energía”. Cada 15-20 min tenía una contracción, alguna cada 10 min, pero la cosa no iba a más.

Se hizo de día, y sobre las 6h llamé a Imma, una de mis dos comadronas. Me dijo que a veces los partos se ponen en marcha de noche y cuando se hace de día se pueden detener, que la avisara de cómo iba al cabo de unas horas. Ferran se levantó y decidimos que mejor que no fuera a trabajar. Yo intuía que todo avanzaría. Llevó Roger al cole y volvió a casa.

Yo ya me había instalado en el comedor, y pasaba las contracciones en cuadrupedia,  y entre contracción y contracción intentaba relajarme al máximo en la pelota o en la postura de yoga “el niño”, que me enseñaron en clases de yoga. Y así fui haciendo hasta que las contracciones se volvieron más fuertes y más seguidas. Estábamos en contacto con las comadronas a través del grupo de whatsap y sobre las 11h llamamos a Roser (mi otra comadrona) y nos recomendó que entrara en la ducha y que si con el agua caliente se paraban las contracciones aún no estaba de parto, pero que si seguían que las avisáramos, que entonces vendrían porque quería decir que la cosa estaba en marcha!

DILATACIÓN

Una vez en la ducha tuve 3 o 4 contracciones bastante fuertes, así que Ferran llamó y se pusieron en camino.

Las comadronas llegaron a las 13: 45h. Sólo verlas llegar me puse a llorar. No de miedo ni de dolor, sino de emoción, de alegría, de saber que nacería Adrià pronto … y que las tenía cerca. Fueron mis ángeles de la guarda! Imma, tocándome el hueso del sacro me dijo que lo tenía bastante abultado, y que esto significaba que estaba dilatada entre 6 y 8 cm! “Uala” pensé, “he hecho buen trabajo”: D Estaba contenta!

Comenzaron a llenar la piscina de partos, tal y como pedí, y me metí dentro. Qué bien! La dilatación fue muy rápida y las comadronas me animaban diciendo que iba genial, que todo iba deprisa y que pronto tendríamos aquí Adrià. Ferran le dijo a mi madre que fuera a buscar Roger, porque queríamos que viera nacer su hermano, tal y como le habíamos explicado.

PUJOS – EXPULSIVO

15: 10h – Cambio de contracciones.  En la piscina comenzaron los pujos, las contracciones más fuertes que indican que comienza la etapa del expulsivo. Son realmente espectaculares! Yo estaba impactada conmigo misma de lo que estaba sintiendo: son totalmente involuntarias, tu cuerpo lo hace todo. Estas contracciones tienen como objetivo expulsar al bebé. Cuando viene la contracción tienes ganas de empujar muchísimo, no te puedes aguantar, es una fuerza brutal hacia abajo, que la hace tu útero solo. Y a la vez que empujaba, me salía un grito muy potente de dentro de mí. Pero un grito animal, con una voz que no era mi voz! Espectacular.

Esta fase fue mucho más larga de lo que nos imaginábamos. Adrià bajaba muy lentamente, y llegó un punto que me sentía muy cansada, y que gritaba que ya no podía más. Después de haberme dicho que la cosa iba rapidita pues no me esperaba ese “parón”. Yo empujaba en cada contracción pero el parto no avanzaba y yo me desesperaba. Los latidos de Adrià indicaban que estaba bien así que sólo tenía que tener paciencia, calma y continuar.

Imma me propuso cambiar de postura o salir de la piscina pero no me apetecía. Me ofreció un tacto y acepté. Adrià estaba en el 3er plano, con la bolsa intacta) (fue un ‘parto velado’, y dijo que le había tocado la parte baja del lóbulo de la oreja, que eso quería decir que estaba con la cabeza un poco torcida, quizá por eso tardaba tanto en bajar . Así que me levanté decidida diciendo “salgo de la piscina!”. Y realmente fue la clave, porque fue salir, a las 17h, y tuve un par de contracciones de pie, un par en la silla de partos (pero no estaba demasiado cómoda) y entonces Imma me dijo que me pusiera de cuclillas, apoyada en Ferran (que se sentó en un taburete detrás de mí). Lo hice y entonces, con la contracción, sentí el dolor más intenso del mundo, cuando salía la cabeza de Adrià! Qué pasada! Qué dolor! Después de la cabeza, el cuerpo salió resbalando fácilmente, le quitaron la circular de cordón e inmediatamente lo pusieron encima mío … ya estaba !!!!!

Adrià no lloró, salió tranquilo y confiado, con los ojos bien abiertos. Empezaba a respirar en un mundo nuevo y desconocido para él. “Qué bonito eres Adrià! Te quiero!”. Le había dado la mejor bienvenida, en la intimidad de nuestra casa. El cordón latía fuerte. Era feliz. Además, justo a tiempo había entrado Roger con mi madre, habían visto cómo salía y estaban emocionados, lloraban los dos!

EXPULSIÓN PLACENTA Y CORTE DEL CORDON.

Me levanté con Adrià en brazos y me tumbé en el sofá. Allí comenzó la lactancia, al cabo de unos 15 minutos de haber nacido. La placenta tardó bastante en salir, casi 1 hora, y entre las comadronas y yo tuvimos que estirar un poco para ayudarla a desprenderse. La vi y la toqué, era preciosa!

Seguidamente Ferran cortó el cordón y pesaron a Adrià, 2.875Kg.

Era feliz. Había valido la pena.

Después del gran esfuerzo y de todo el día sin comer nada, tenía muchísima hambre! En casa ya había llegado la familia y el ambiente era festivo: sonrisas, fotos, mucha comida preparada en la nevera y un pastel recién hecho por mi madre … Estaba eufórica, así que me levanté a hacer un pis (siguiendo indicaciones de las comadronas) y me comí un plato de macarrones sentada en el sofá! Jajaja!

Y finalmente, Imma y Roser me revisaron y vieron que tenía un pequeño desgarro. Podían coserme o no, ya que según me explicaron, se podía curar solo, pero preferí que me pusieran unos puntos. Anestesia local y 3 puntitos que, la verdad, no me han dolido nada.

A las 21h se fueron las comadronas, después de cenar y habiendo recogido toda la casa y todas sus cosas (piscina, equipo de reanimación, silla de partos, mediación, etc etc.). Poco a poco se iban marchando los familiares y nos quedamos solos, los 4… Qué gusto dormir aquella primera noche en nuestra cama, siendo ya una nueva familia!

Gracias Imma y Roser, mis ángeles de la guarda. Gracias por el apoyo, por las palabras, por resolver tantas dudas. Gracias por los masajes (realmente reconfortantes), por los abrazos, los ánimos, por creer en mí. Hacéis una gran labor!

Gracias Ferran, por escucharme, por informarte, por confiar en mí. Por no tener miedo, por darme la mano, y ofrecerme tu cuerpo para apoyarme. Para secarme el sudor y darme agua. Gracias por no rendirte y mantenerte sereno. Gracias por estar ahí. Te quiero.

Gracias mama por entenderme y aceptarlo. Sé que sufriste mucho. Gracias por estar con Roger, para acompañarlo y jugar con él disimulando tu sufrimiento, y explicándole con paciencia que Adrià llegaría pronto.

Sólo tengo sentimientos de gratitud y satisfacción. Y porque no, también de orgullo.

Es lo mejor y lo más grande que he hecho nunca, sin ninguna duda.

Y a partir de ahora? Quizás exageraría si dijera que hay un antes y un después, pero lo que si os aseguro es que he curado muchas heridas, y que ahora tengo mucho más respeto hacia la forma de vivir conmigo misma. Sé que puedo lograr lo que me proponga, que puedo superar los problemas que vengan, que tengo más fuerza de la que pensaba.

Y para terminar quiero compartir unas palabras de la web de “Néixer a casa”:

Todas las mujeres nacen preparadas para dar a luz. El día del nacimiento, tu cuerpo lo hará aunque tú sólo tendrás que aceptarlo y no luchar en contra, no resistirte. Para parir sin miedo hay que asumir que no hay vuelta y tener fe en que nada malo puede pasar, porque el propio cuerpo no se causará ningún daño a sí mismo.

El nacimiento sucederá sí o sí, y que todo vaya bien depende de la capacidad de la mujer para saber esperar a que nazca el bebé y de la confianza que tengan en ella los profesionales que la acompañan en el proceso.

Nosotros no hacemos partos, sólo los acompañamos, sabemos estar allí, esperando lo que haga falta y observando que no aparezca ningún signo de peligro ni para la madre ni para el bebé. El parto lo hace la madre.

COMPARTEIX-LO | COMPÁRTELOTweet about this on TwitterShare on FacebookPin on PinterestShare on Google+Share on TumblrEmail this to someone

36 pensaments a “Part a casa de l’Adrià | Parto en casa de Adrià

  1. Clara Moranta

    Què bonic Vinyet! He plorat com una Magdalena. És un tema molt emotiu per mi perquè el meu primer fill era tan gran i el part va ser tan complicat que no va haver més remei que fer-me una cessària. El que tu has pogut fer és meravellós. Gràcies per compartir-ho, ha estat molt emocionant llegir-ho. Moltes felicitats familia! Una experiència inolvidable per tots vosaltres i molt inspiradora per a tothom 🙂

    Respon
    1. small and nice Autor de l'entrada

      Gràcies pel comentari Clara! És un tema molt sensible per les dones, el part és una experiència que et marca de per vida, per això després de la mala experiència del 1r part necessitava sanar ferides. Gràcies per llegir-me! Un petonàs!

      Respon
  2. Vinyet

    Primer de tot felicitats Vinyet per la nova maternitat! Fa una mica que et segueixo però després de llegir aquest post no puc reprimir les paraules i he de dir que llegint-lo m’he emocionat molt. No soc mare (de moment, tot i que amb el temps ho seré) però m’ha encantat llegir aquesta experiència i m’ha fet pensar en moltes coses per quan el dia de demà decidim fer més gran la nostre família.

    Respon
    1. small and nice Autor de l'entrada

      Hola Vinyet! Gràcies per decidir-te a comentar, a mi m’agrada conéixer la vostra opinió 🙂 Doncs quan hagis de ser mare informa’t de totes les possibilitats, val la pena fer-ho, i sobretot no tinguis por! Un petó!

      Respon
  3. Mei, fet amb amor

    Quina emoció! Que valenta Vinyet! Quin part tan bonic, tan emotiu, tan mamífer, tan animal, tan curatiu, … Felicitats per haver-ho intentat i aconseguit, per donar a l’Adrià una benvinguda de luxe. I gràcies per explicar-ho.
    Jo tinc bon record del meu part encara que va ser hospitalari i instrumentalitzat; no crec que fos prou valenta per plantejar un part a casa.

    Respon
  4. Cristina

    Mare meva Vinyet…..quina emoció més gran!!!!!! M’ha encantat, m’ha fet posar la pell de gallina i encara tinc un nus a la gola.
    Jo he tingut un part i va ser a l’hospital i molt més instrumentalitzat del que m’hagués agradat. Després de llegir altres parts a casa i el teu, crec que les dones que ho feu teniu una valentía enorme; crec que és un acte de generositat brutal.
    Després de tot això, sol em queda dir-te que tot el que he llegit fa un moment t’ho puc descriure en una paraula: MERAVELLÓS.

    Un petonet ben fort!

    Respon
    1. small and nice Autor de l'entrada

      Gràcies Cristina per les teves paraules. Totes podem parir, estem preparades, només hem de perdre la por! Si en tens un altre t’animo a valorar aquesta possibilitat! Un petó!

      Respon
  5. Cisa

    Uau!! Enhorabona per l’experiència! Aquestes coses són inoblidables i irrepetibles,i donen una força increible a les dones i a les mares. Gràcies per haver-la compartit amb nosaltres. Gaudiu molt a la nova família!!

    Respon
  6. núria

    Vinyet, personalment no soc massa partidaria del part a casa, però llegint el teu post, t’he de dir q m’he emocionat. Enhorabona i benvingut Adrià!

    Respon
  7. Marina

    Pell de gallina! Em queden poques setmanes (o dies) per tornar a parir… i espero, com tu, sanar l’anterior experiència… tinc un deute amb mi mateixa… el meu part no serà a casa però he canviat de comare i d’hospital per a que sigui més respectuós… la teva experiència m’anima.. sé que és possible… gràcies per compartir-ho!!!

    Besades dolces i… benvingut Adrià!!! Ara a gaudir!!!

    Respon
  8. Ruth D.

    Vivi, mhe emocionat llegint-te…se mhan caigut unes llàgrimes d’emoció imaginant aquest moment tant bonic. Moltes felicitats!!! Muackssss

    Respon
  9. Blog de una embarazada

    Sens dubte és un relat super emocionant i et dono la meva enhorabona per lo valenta que has sigut i me n’alegro que hagis pogut superar aquell petit “trauma” que tenies del teu primer part. Jo seria incapaç de fer el que has fet tu i no vull ni pensar el malament que ho hauria passat si hagués d’haver ingressat al Goran amb un hospital d’urgència al parell d’hores de néixer. Com ja saps, el nostre fill va ser intervingut d’urgència al poc de néixer i agreixo haver tingut la unitat de nounats a només uns metres de la meva habitació.
    De totes maneres, admiro moltíssim la valentia i seguretat amb què persones com tu afronteu aquest moment. De veritat que és admirable i me n’alegro que tot sortís tan perfecte.
    Que bonic que el Roger i la teva mare poguessin viure també aquest moment. És impressionant.

    Respon
    1. small and nice Autor de l'entrada

      Gràcies pel comentari Sheila. El primer part jo sempre deia que no havia parit, perquè realment no vaig sentir que ho fes. Entenc que moltes dones tingueu por de parir de forma natural, ens ho han inculcat i ja és quelcom cultural, però veritablement el que a mi em feia por era entrar a un hospital i que m’apliquessin tota la cascada d’intervencions del protocol que només fan que empitjorar el bon desenvolupament d’un part fisiològic.
      Sobre el que dius de la intervenció al Goran, és cert que si decideixes parir a casa assumeixes certs riscos. La probabilitat d’una intervenció/lesió com la del Goran és molt petita, i si m’hagués passat tenim hospitals a pocs minuts de casa. De totes maneres, parint a l’hospital també assumeixes tu els riscos i la responsabilitat, i per mi els riscos i inconvenients de parir a l’hospital (efectes secundaris de l’epidural, risc d’infeccions, tracte poc humà, episotomia, trencament de membranes, kristeller, fòrceps, 0 llibertat de moviment, parir estirada, oxitocina sintètica, cessària innecessària degut a les intervencions anteriors, tall prematur del cordó, risc de separació mare/bebé, etc etc) eren molt més greus i molt més grans que la probabilitat de que passés alguna cosa a casa. Vam valorar-ho tot molt, t’ho asseguro. Però realment, si no s’intervé en el part, es deixa temps i tranquil·litat, si és un embaràs normal i no de risc, és molt extrany que hi hagin complicacions greus.

      Tothom diu que sóc valenta, però per mi sou més valentes les que aneu a l’hospital, en serio!! Però això és una decisió molt personal i cadascú ha de parir allà on se senti més segura, la por és el pitjor enemic del part. Et recomano que llegeixis “La sociedad que vaciaba úteros” 😉 una novela àgil que segur que t’agrada!

      Gràcies pel teu comentari, un petó!!

      Respon
      1. Blog de una embarazada

        Jo no diria “por”, és més una preocupació, i no tant per mi, sinó pel meu fill. És veritat que és el que ens han inculcat i que hi han coses de les que menciones que es poden evitar (també per això existeix el pla de part i naixement) tot i que d’altres que també menciones, les pots viure igual parint a casa…
        Efectivament la intervenció que va patir el Goran no és una cosa “común” i precisament per aquesta mateixa raó i perquè no es va poder preveure amb anterioritat fins que el bebé no era fora, és el tipus de cosa que penso abans de donar a llum (en el meu cas, més que el fet de tenir una episiotomía, efectes secundaris de la epidural, etc.).

        En el meu primer part, per posar-te un altre exemple personal, l’Ares venia de natges i actualment les probabilitats de donar a llum de forma natural a un bebé de natges amb bons resultats són molt baixes, al menys al nostre pais.

        Per tant, en el dos meus casos particulars, he agraït tenir parts “intervinguts”, i insisteixo, no tant per mi, si no pels meus fills.
        Per això crec que ets valenta, perquè possiblement has tingut molta confiança en que tot aniria perfecte i així ha sigut. Jo si tornés a tenir un tercer bebé, continuaria tenint-ho a l’hospital pels meus antecedents. Com dius tu, cadascú ha de parir allà on se senti més segura.
        Molts petonets i gràcies per la teva recomenació de llibre.

        Respon
        1. small and nice Autor de l'entrada

          De res! Els plans de part es respecten a pocs hospitals i estan supeditats a altres temes, sobretot a la qüestió temps.
          Gràcies a tu per donar la teva opinió! Per cert, si el nen ve de natges no pots parir a casa…

          Respon
        2. small and nice Autor de l'entrada

          Ah, i jo no he parit a casa només per mi, sinó també per respecte al bebé. Saps que la medicació i l’anestèsia tenen efectes també sobre els bebés? Saps que l’oxitocina sintètica els arriba per la teva sang i els efectes que comporta? L’estrés d’un part intervingut és enorme per ells! Et recomano un altre llibre, jejeje, “La nueva revolución del nacimiento” d’Isabel Fernández del Castillo.
          Petons guapa!!

          Respon
  10. mamífera

    M’ha encantat com ho has explicat! Somio amb un part així per sanar el meu primer… Felicitats per aquest naixement tan respectat, a tots dos 🙂

    Respon
  11. Neus Sendra

    Hola Vinyet, soc la Neus.
    No tinc prou paraules per descriure el que m’has fet sentir quan t’estava llegint!
    Quina experiencia vital tan meravellosa que heu tingut (tu i en F.)
    Be, com que les paraules em quedarien curtes prefereixo esperar el temps que calgui i quan ens veiem a la feina donar-te una abraçada inmensa amb el cor.
    Ara…, a gaudir de tots els moments que et planti la vida amb l’Adrià, en Roger, la Bimba i per suposat amb el teu complice de projecte, en Ferran.
    Una abraçada virtual 😉

    Respon
    1. small and nice Autor de l'entrada

      Guapa!!! Gràcies pel comentari, unes paraules precioses que m’han fet començar el dia amb un somriure, quina sorpresa! 🙂 i gràcies per llegir-me, of course! Tenim una abraçada pendent, amb el cor… petons Neus!!!

      Respon
  12. Monica

    Moltesssss gràcies per compartir aquest fet tannn maravellóss!!!! Quina preciositat de part!!! Et felicitoooo!!! Dones molta força a futures mamiss!! Jo he vuscut una situació similar amb la meva nena… Espero q amb el segón siguii diferent.
    Petonssss

    Respon

Vols comentar alguna cosa? | Quieres decirme algo?