Nens feliços: educar estimant | Niños felices: educar amando


Molt sovint, conec persones o situacions personals que em fan reflexionar molt. El tema de l’educació em preocupa, hi dono voltes, i penso i busco la manera de fer les coses el millor possible i no fer-les com les fa la majoria, simplement, perquè “és així”.

En posts anteriors he escrit sobre educació respectuosa, sobre la possibilitat i la necessitat d’educar sense càstigs ni premis, tot al contrari del que “ens surt” per defecte i del que estem acostumats socialment. Tenim tan interioritzat aquest mètode punitiu, el seu llenguatge, que cal fer grans esforços per sortir-se’n.

Però les meves reflexions es disparen quan observo nens que col·loquialment en diem “molt maleducats” o “molt malcriats”, que “es porten molt malament”, que peguen, s’escapen, es barallen, criden…  i no puc deixar de plantejar-me: per què ho fan? Quina és l’arrel del problema?

Doncs podem trobar opinions de tot tipus, però els comentaris que predominen són els que afirmen que aquests nens el què necessiten és una bona disciplina, un càstig ben estricte i ben dur, perquè són uns consentits, “mà dura”!  Però resulta que posar-ho en pràctica genera encara pitjors resultats: més mals comportaments, mala relació mútua, plors, més càstigs, enfrontaments continus, etc. entren un un espiral i el problema no es resol. A mi personalment, el despreci, el maltracte i la indiferència que molts pares i mares demostren públicament cap als seus fills em preocupa i m’indigna: manca d’atenció, males paraules, cops, etc. quines són les conseqüències?

Llavors jo, que alguns em diuen bleda, només puc sentir la immensa pena que em fan aquests petits. Penso que el més probable és que estiguin reclamant alguna cosa.  I arribo a la conclusió, no sé si equivocada o no, que simplement necessiten afecte, dedicació (o encara més dedicació), suport, empatia, comprensió, estimació. Perquè un nen estimat, és un nen feliç, i un nen feliç és molt més fàcil d’educar i està molt més predisposat a aprendre.

No hi ha millor manera d’educar un nen que fent que se senti estimat. I l’amor és bàsicament intentar posar-se al seu lloc.

Per mi, mimar als fills és el millor mètode educatiu: estimar molt, estar content de tenir els teus fills, dedicar-los temps, estar amb ells i per ells, disfrutar de la seva companyia, tenir ganes d’anar-los a recollir a escola, per exemple, VOLER estar amb ells, sense que resultin un destorb ni una molèstia.

Potser l’excés d’amor també té els seus efectes secundaris, cal estar alerta i combatir-los, però aquests sempre seran menys greus que els efectes de la indiferència i el menyspreu. El nen estimat sempre serà més fort i tindrà més eines per afrontar els problemes futurs que li plantegi la vida.

“Si quieres que tu hijo sea bueno, hazlo feliz, si quieres que sea mejor, hazlo más feliz. Los hacemos felices para que sean buenos y para que luego su bondad aumente su felicidad”.

Héctor Abad Faciolince, El olvido que seremos


Muy a menudo, conozco personas o situaciones personales que me hacen reflexionar mucho. El tema de la educación me preocupa, le doy vueltas, y pienso y busco la manera de hacer las cosas lo mejor posible y no hacerlas como las hace la mayoría, simplemente, porque “es así”.

En posts anteriores he escrito sobre educación respetuosa, sobre la posibilidad y la necesidad de educar sin castigos ni premios, todo lo contrario de lo que “nos sale” por defecto y a lo que estamos acostumbrados socialmente. Tenemos tan interiorizado este método punitivo, su lenguaje, que hay que hacer grandes esfuerzos para salirse, para no amenazar verbalmente, por ejemplo.

Pero mis reflexiones se disparan cuando observo niños, que coloquialmente llamamos “maleducados” o “malcriados”, que “se portan mal”, que pegan, se escapan, se pelean, gritan … y no puedo dejar de plantearme: ¿por qué lo hacen? ¿Cuál es la raíz del problema?

Pues podemos encontrar opiniones de todo tipo, pero los comentarios que predominan son los que afirman que lo que necesitan es una buena disciplina, un castigo bien firme, porque son unos consentidos, mano dura! Pero resulta que ponerlo en práctica genera aún peores resultados: más malos comportamientos, mala relación mutua, llantos, más castigos, enfrentamientos continuos, etc. entran en un espiral y el problema no se resuelve. A mí personalmente, el desprecio, el maltrato y la indiferencia que muchos padres y madres demuestran públicamente hacia sus hijos me preocupa y me indigna: falta de atención, malas palabras, golpes, etc. cuáles son las consecuencias?

Entonces yo, que algunos me llaman blanda, sólo puedo sentir la inmensa pena que me hacen estos pequeños. Que lo más probable es que estén reclamando algo. Y llego a la conclusión, no se si equivocada o no, que simplemente necesitan afecto, dedicación (o todavía más dedicación), apoyo, empatía, comprensión, más amor. No hay mejor manera de educar a un niño que haciendo que se sienta querido, porque que un niño querido, es un niño feliz, y un niño feliz es mucho más fácil de educar y está mucho más predispuesto a aprender.

Para mí, mimar a los hijos es el mejor método educativo: quererles mucho, estar contento de tener a tus hijos, dedicarles tiempo, estar con ellos y por ellos, disfrutar de su compañía, tener ganas de ir a recogerlos a la escuela, por ejemplo, QUERER estar con ellos, sin que resulten un estorbo ni una molestia.

Y tal vez el exceso de amor también tenga sus efectos secundarios, hay que estar alerta y combatirlos, pero éstos siempre serán menos graves que los efectos de la indiferencia y el desprecio. El niño amado siempre será más fuerte y tendrá más herramientas para afrontar los problemas futuros que le plantee la vida.

COMPARTEIX-LO | COMPÁRTELOTweet about this on TwitterShare on FacebookPin on PinterestShare on Google+Share on TumblrEmail this to someone

5 pensaments a “Nens feliços: educar estimant | Niños felices: educar amando

  1. Mei, fet amb amor

    Vinyet, pel carrer jo he arribat a sentir barbaritats a nens petits que l’únic que demanen és ser nens…. i sempre penso que si això ho diuen en públic, com serà el tracte dins de casa? Crits, amenaces, càstigs, …
    A mi em fa sentir fatal, moltes vegades he estat a punt d’enfrontar-me als pares però penso que ideològicament estem molt lluny i que no entendrien res del que els dic.

    Respon
  2. Joana Fort i Baixeras

    Un tema complicat aquest! Perquè és cert que el que és difícil és posar-los límits amb aquest mètode. Jo crec, i intento aplicar, que les dues coses són possibles. Amb la segona filla estic deixant-me portar molt més que amb la gran, com suposo que com fa tothom, segurament perquè tinc experiència de quines coses no són necessàries o simplement no serveixen per a res. I n’estic bastant contenta, la veritat. És cert que sentir la gent pel carrer de vegades és dur, però els llenguatges de totes les cases no són iguals i moltes vegades si ens escoltéssim nosaltres mateixes ens posaríem les mans al cap. No crec que tingui a veure amb l’amor això. Hi ha gent que crida molt perquè pensa que és millor, per tant perquè estima molt. Per mi cal fer la teva i deixar fer a la resta a la seva manera. Tots els nens i famílies són diferents. Evidentment dins uns límits…

    Respon
    1. small and nice Autor de l'entrada

      Està clar que tots fem un crit de tant en tant… però jo no em referia a això, ni al tema límits. Volia anar al fons de la qüestió: el fet de que els nens no se sentin estimats els fa esclatar de diferents maneres, i una d’elles és cridant l’atenció. Serà que necessiten més atenció? Per part de qui? No es pot generalitzar, ni tinc cap mètode màgic, està clar, però jo parlava de cassos extrems.

      Respon
  3. Vanessa

    M’agrada relativitzar les coses. El motiu es, potser, perquè cada nen es un món tan diferent!! Els meus dos fills semblen de planetes diferents i del que necessita un, l’altre va sobrat. En fi Vinyet, és cert que l’amor i l’afecte han de ser una prioritat sempre pero crec que hi ha caracters i situacions molt especials.

    Respon
    1. small and nice Autor de l'entrada

      Totalment d’acord amb tu Vanessa, precisament per això que tu saps tan bé, estàs atenta a les necessitats de cada un dels teus fills, i saps conèixer-les i detectar-les, cosa que fa que ells se sentin atesos i tractats de forma única i especial per part vostra, i que se sentin estimats! Gràcies pel teu comentari!

      Respon

Vols comentar alguna cosa? | Quieres decirme algo?