Per què no m’agrada la cadira de pensar |Por qué no me gusta la silla de pensar

perquè no m'agrada la cadira de pensar

Font Decoesfera

No m’agrada la cadira de pensar, ni el racó de pensar, perquè s’aplica de forma automàtica com un càstig, això sí, camuflat de bones intencions. Allà, assegut, s’espera que el nen que ha pegat, ha parlat o s’ha mogut massa, estigui tranquil una estona, se li diu que pensi i recapaciti sobre el què ha fet. Després d’un temps se li pregunta si ha arribat a una conclusió, i si és espavilat dirà “no ho faré més“.

En primer lloc, hauríem de revisar el concepte “portar-se malament”: s’ha portat malament un nen de 2 anys que ha tirat a terra el vas de llet perquè encara no ha acabat de desenvolupar la seva motricitat fina? S’ha portat malament un nen/a que monta un escàndol perquè no vol banyar-se a l’hora que tu has decidit que ha de fer-ho?

I en segon lloc, hauríem també de revisar les normes que normalment són arbitràries i tenen poc sentit: és tan important berenar a les 5 en punt i no a les 6? No té més sentit que bereni quan tingui gana? És tan important veure la tele només una hora al dia? O és millor negociar amb ell perquè pugui veure el seu programa preferit sencer enlloc de disposar només d’una determinada quantitat de temps?

No m’agrada la cadira de pensar, perquè a la cadira de pensar els nens no pensen el que nosaltres volem que pensin, sinó pensen en com fer el mateix sense que els enganxem, o potser pensen que ho tornaran a fer per tal de ser apartats i lliurar-se d’aquella activitat que no els agrada. O s’aburreixen, o senten odi cap a l’educador.

No m’agrada la cadira de pensar perquè el pensar no és un càstig. Perquè en la majoria d’ocasions no va acompanyada d’una reflexió guiada, ni d’una connexió empàtica per part de l’adult. Deixar els nens asseguts a la cadira castigats, no els ensenya com han de comportar-se. Els nens necessiten que els ho expliquem, que els hi diem què han fet malament, com ho poden millorar i acompanyar-los durant el procés per a que ho aprenguin. Però és clar, en una classe de 25-30 nens és impossible fer-ho, no hi ha temps ni paciència per centrar-se en escoltar-lo, en oferir-li alternatives, etc.

No m’agrada la cadira de pensar perquè el nen aprèn, cada vegada que fa alguna cosa malament, que l’aparten i el deixen sol, que no l’estimen. Aprèn des de ben petit que és dolent. Si s’utilitza aquesta tècnica habitualment, el nen buscarà la manera de que això no l’afecti, crearà una barrera d’insensibilitat per passar de la millora manera possible el mal tràngol de no sentir-se estimat. A més, en alguns cassos, com que sent que realment és un nen dolent perquè el castiguen cada vegada que fa alguna cosa malament, aquesta conducta no es corregeix i més endavant es pot tornar encara més rebel, per demostrar que realment és dolent. Un peix que es mossega la cua.

No m’agrada la cadira de pensar, perquè és un càstig camuflat de “respecte”, perquè crec que no és necessari castigar, perquè disminueix l’autoestima dels nostres fills, promou el sentiment de venjança i degrada els nostres vincles afectius.

Quin tipus de relació futura volem tenir amb els nostres fills? Jo no vull que el meu fill adolescent em menteixi, vull que confii en mi, que no em tingui por. Vull que quan sigui més gran se senti segur explicant-me les coses que li passen o que li han fet.

Jo hi penso molt. Creixen depressa… molt! Invertir temps en ensenyar-los, en parlar, en fer reflexionar, en acompanyar crec que és la clau.  El més fàcil és castigar, és el mètode ràpid i dóna resultats a curt termini. Però d’aquí uns anys no ens queixem de que tenim adolescents hermètics, que van a la seva, si ja de ben petits els hem enviat a “pensar” enlloc de parlar amb ells.

SMALL&NICE

Us convido a reflexionar, a compartir i a que m’expliqueu les vostres vivències i opinions. Podreu trobar més informació sobre el tema en aquests enllaços:

Castigos
Premis i càstigs: hi ha alternativa?
Los castigos y sus efectos

COMPARTEIX-LO | COMPÁRTELOTweet about this on TwitterShare on FacebookPin on PinterestShare on Google+Share on TumblrEmail this to someone

12 pensaments a “Per què no m’agrada la cadira de pensar |Por qué no me gusta la silla de pensar

  1. Mei

    Molt d’acord amb el teu article Vinyet.
    En algun blog (ara no recordo quin) he llegit que la cadira de pensar, en realitat, està pensada pels pares. En comptes de comptar a 10 abans de afrontar la situació, ens allunyem del nen. És una altra manera de veure-ho, encara que en aquest cas potser que hi anem nosaltres a la cadira de pensar i no els enviem a ells com si els carreguessim la culpa. 😉

    Respon
    1. small&nice Autor de l'entrada

      Hahaha! Si es mira així també va bé que segons quins pares s’allunyin dels nens, pel bé dels petits 😉 Hi ha certs comportaments que no es poden permetre, com pegar als altres per exemple, però no crec que sigui necessari castigar al nen i apartar-lo, només explicant-li que allò no està bé i preguntant per què ho ha fet etc. n’hi ha prou.

      Respon
  2. La mama fa el que pot

    Doncs jo he de dir que abans de ser mare pensava que era una bona manera per fer que els nens reflexionessin, però ara que tinc a la peque m’he adonat que no m’agrada gens perque tal i com dius no reflexionen res, hem de ser els pares qui parlant amb ells els fem entendre les coses que no ens agraden pero tambe hem de pensar si el que volem te sentit o és tan important, però no apartar-los i deixar-los sols.
    En el meu cas la petita te dos anys i no crec que pugui reflexionar gaire per tenir-la alla sentada.
    Però bé, cada pare intenta fer el que pensa que és millor, però jo no em quedo amb la cadira de pensar

    Respon
    1. small&nice Autor de l'entrada

      Gràcies Núria per expressar la teva opinió. Hi ha molta gent partidària d’aquest mètode, i malhauradament funciona a moltes aules… crec que som minoria, què hi farem! Un petó guapa!

      Respon
  3. Sandra

    Ostres, doncs jo ho veig ben diferent. Jo utilitzo el moment de “fer pensar”. No dic mai la paraula càstig perquè no ho considero un càstig. Ni ho utilitzo en incidents en què no és lògic el càstig, com els exemples que has posat. Però sí que ho faig p.ex. quan es barallen entre germans, quan pica o abans quan mossegava. És a dir, ho utilitzo ben poc.
    I quan ho faig és per calmar-los a ells, no a mi. No l’envio a l’altra punta de la casa ni a un lloc concret. Depèn on som. Només un xic apartat, jo l’acompanyo i li dic que aprofiti per calmar-se, per intentar pensar què ha passat. Funciona molt bé perquè en les baralles sempre estan encesos, o ploren perquè els han fet mal o estan ben enfadats per quelcom que els han fet.
    Es calmen i quan em venen a buscar o jo els crido, parlem de què ha passat, que intentin saber perquè ha passat, com ho podrien haver evitat, com podrien gestionar-ho si torna a passar, i que reflexionin sobre una de les meves màximes “no facis als altres el que no vols que et facin a tu”. No crec que se sentin abandonats per posar un petit espai físic i temporal de la zona de conflicte, ni que estigui creant inventors d’excuses o de maneres de fer malifetes sense ser enxampats. El petit té 5 anys i la gran 8, i és impressionant el que amb la conversa calmada ells mateixos s’adonen. I no és una fòrmula màgica però mica en mica veig que va arrelant. El petit fa moooolt que ja no ha tornat a mossegar més, la gran ha trobat una estratègia per no saltar de seguida, i jo ja no crido des que ho vam començar a fer-ho així. No som perfectes però per nosaltres és una eina de recapacitació, diàleg, perdó, i milllora personal.

    Respon
    1. small&nice Autor de l'entrada

      Hola Sandra! Gràcies per explicar la teva experiència. Jo he donat la meva humil opinió sobre un mètode pero pel que he llegit el que fas tu només coincideix en l’espai físic perquè fas el que jo comentava que per mi és important: acompanyar, guiar, explicar, fer entendre…
      Evidenment no hi ha fòrmules màgiques i cada família actua com creu que és adequat i com millor els hi funciona. Ningú és perfecte i tots aprenem sobre la marxa, així que me’n alegro moltíssim que us funcioni.
      Una abraçada Sandra!

      Respon
  4. Sandra

    igualment! fa poc que et segueixo i m’agrada molt llegir-te
    de fet, també estic d’acord que això a l’escoleta és difícil d’aplicar i fer-ne un seguiment com cal
    gràcies per compartir els teus pensaments

    Respon
  5. Emily

    Totalmente de acuerdo. Estoy leyendo el libro “Positive Discipline” (Disciplina Positiva) y es muy interesante. Y justamente hablan sobre lo que comentas de castigos. Pero también sugieren que cuando hay una “discusión” o “pelea” que ambas partes se aparten y respiren antes de buscar la solución. Pero nada que ver con la silla, claro!!

    Respon
  6. noemi lara

    Interessant. Estic d’acord amb tu Vinyet Duran, en part. Avui tot va molt de pressa, i l’educació i la societat pateixen una greu crisi de valors, al meu entendre. Reflexions com les teves que són molt vàlides són sovint malinterpretades i molta gent confón els conceptes: exigència i estima. L’equilibri entre aquests dos conceptes és la clau de l’ èxit. La hipersobreprotecció i hiperpmissivitat vigent engendra una societat tirana i incapaç de tolerar una frustració i això fa por. Vivim en l’era on es valora molt aconseguir el que volem amb immediatesa i sense tolerar un NO. L’escolta, l’estima, el respecte, equivocar-se per aprendre, aprendre a ser empàtics, el respecte cap a un mateix i cap als altres, l’esforç i la superació personal per aconseguir allò que volem…..requereixen coure’s a foc lent i per això és impresindible temps de qualitat per dedicar als nostres fills. I temps de qualitat és el que molta gent no té.
    Discrepo amb això que els nens entenen quan se’ls explica quelcom que no han fet bé…no sempre és així. Sovint passa també que el nen/a que li expliquen, li reflexionen tot d’una manera genial, acaben amb la reflexió següent: total em faran un sermonet i llestos. Per acabar…no crec ni en el racò ni en la cadira de pensar gratuita, com tu dius és una solució momentània però sí penso que hem d’educar en la responsabilitat i que entenguin que les seves accions tenen conseqüències. Sobretot demana de nosaltres, els pares, que siguem coherents davant d’ una mala acció. Si decidim que hi hagi una conseqüència primer ha de ser adequada a la mala acció i segon complir amb la conseqüència. I aqui és on fallem…ens fan pena i els perdonem. Si fòssim més coherents que no vol dir autoritaris els nostres fills ens respectarien molt més. Per mi les paraules clau són: coherència, responsabilitat, educar en l’ esforç i tolerància al fracàs, límits, amor, afecte i sobretot temps de qualitat i dedicació.

    Respon
  7. Olivia

    Estic totalment d’acord amb la Noemí Lara.
    Porto 12 anys dedicats a la docència (infantil i primària) i normalment “la cadira de pensar”, “espai per calmar-se”, “lloc de reflexió” (com se li vulgui dir), va acompanyat d’una reflexió nen-adult del conflicte que s’ha originat, del per què “no” i del motiu de la consequència.
    Els que convivim/treballem amb infants sabem que quan estan molt nerviosos i/o enfadats no és el millor moment per fer-los raonar, primer necessiten calmar-se (als adults ens passa igual).
    El dir només “Això no es fa perquè… (reflexió)” sense conseqüència, ni funciona amb tots els nens, ni amb tots els adults (faig la comparació perquè al cap i a la fi, els nens son petites-grans “persones”). Alguns exemples:
    “A la carretera s’han de respectar els límits de velocitat i no es pot beure alcohol per tal de no provocar accidents”, el cert és que només quan la sanció és més gran, sembla que la gent realment es “consciencia”, disminueixen els accidents (tant trist com cert).
    “Al teatre/cine/auditori” hem d’estar en silenci per respecte als artistes i a la resta d’espectadors” i si fem molt soroll o el nostre comportament és inadequat ens poden fer fora del recinte, així tinguem 40 o 60 anys.
    ¿Tant dolent és ensenyar als nens (en un llenguatge sempre proper i entenedor per a ells) que tant a casa, com a l’escola, com a la vida hi ha una sèrie de “normes” que tots hauriem de respectar per tal que tots pouguem conviure millor?
    Sincerament, no crec que aquest espai-temps per pensar-calmarse-reflexionar els origini cap mena de trauma ni faci mimbar la seva autoestima. Ben al contrari, crec que és bo que entenguin que no estem sols al món i que és bo que aprenem a conviure. I que a vegades, ens equivoquem (els adults també) i que els diferents obstacles que ens anem trobant a la vida també ens ensenyen i ens fan esdevenir millors persones.
    En la meva humil opinió, exigència i estima no són contraris sinó necessaris per a un bon desenvolupament de l’infant.
    Gràcies Vinyet Duran per obrir un tema tant interessant. És bo veure les opinions de la gent al respecte.

    Respon
    1. small&nice Autor de l'entrada

      Gràcies Olivia pel teu comentari i la teva opinió. Que no m’agradi la cadira de pensar no significa que no cregui necessari posar límits lògics i naturals als nens. Que digui que no m’agrada castigar no significa automàticament que deixi fer sempre el què el nen vulgui, sense respectar als altres. La cadira de pensar és una eina que als mestres us deu anar bé per controlar els nens, però per a mi no és gens necessària, perquè puc explicar i fer reflexionar sense necessitat de tenir un lloc/recó/cadira d’aïllament. I compte amb això de les “conseqüències” que moltes vegades penso que també es camufla també de càstig.

      Respon
      1. Olivia

        Bé, suposo que al cap i a la fi tot depèn del context, de l’us que se’n faci d’aquests espais de reflexió i de l’acompanyament que rebi l’infant. També (igual que les persones adultes), cada nen/a és un món i s’intenta educar des de la individualitat.
        També crec molt en la coherència de cadascú en la seva manera de fer, aquella que a cada família o mestre li funciona, sempre pensant en el millor per als nens.
        M’alegra que hi hagi gent que es preocupa per aquests temes, encara que hi hagi opinions diverses.

        Respon

Vols comentar alguna cosa? | Quieres decirme algo?