Nens competitius | Niños competitivos

“Jo primer”, “he guanyat!”, són les expressions que més utilitza ara en Roger. No sóc conscient de si ha coincidit amb l’inici de l’escola, però ja fa cert temps que ho estic veient, vol competir per tot: acabar el primer de dinar, entrar el primer a casa, pujar les escales depressa per arribar el primer, etc. I si no ho aconsegueix, s’enfada, i molt! No entén que no passa res si no guanya, vol guanyar i punt. Al principi fa gràcia, i tot i que tampoc és que em preocupi en excés, també em fa reflexionar…

Els adults eduquem en la competitivitat? És un valor tan intrínsec a la nostra societat que el fomentem sense quasi ni adonar-nos.


Crec que cert grau de competència pot ser sa pel seu desenvolupament, i normal, sobretot quan són petits i s’estan construint com a personetes, perquè es comparen amb els altres, s’imiten, etc. però quan creixen una mica la cosa canvia. A més, com en tot, hi ha una frontera, que si se sobrepassa pot acabar sent un problema que es gira en contra del nen/a, perquè s’obsessiona en guanyar i no disfruta del procés, sinó només pensa en l’objectiu.

Penso que competir no hauria de ser sempre sinònim de guanyar, potser ens ho hauríem de prendre com a part del creixement, del coneixement o de l’aprenentatge.

Aprendre a perdre resulta també una bona experiència per madurar.

Està clar que a tothom li agrada guanyar, tenir èxit… ens genera autoestima i motivació per seguir. L’objectiu de la competència hauria de ser gaudir fent alguna cosa que et motivi molt, i no simplement fer-ho per guanyar a l’altre. Els nens competitius poden ser molt exitosos si s’ho proposen, però seran feliços? Quan no guanyin com se sentiran? Es frustraran quan a un altre li vagi millor?

En fi, estic en això… no sé si he fet bé regalant-li al Roger segons quins jocs per Reis, perquè s’enrabia si perd, vol guanyar si o si. No puc evitar-ho, no m’agrada gaire que faci això. Li explico que no passa res si no és el primer, que estem jugant i passant-ho bé.  Potser he de pensar en fomentar altres jocs més de tipus cooperatiu? Què en penseu vosaltres?

nens competitius

“Yo primero”, “he ganado!”, Son las expresiones que más utiliza ahora Roger. No soy consciente de si ha coincidido con el inicio del cole, pero ya hace cierto tiempo que lo estoy viendo, quiere competir por todo: terminar el primero de comer, entrar el primero en casa, subir las escaleras deprisa para llegar primero, etc. Y si no lo consigue, se enfada, y mucho! No entiende que no pasa nada si no gana, quiere ganar y punto. Al principio hace gracia, y aunque tampoco es que me preocupe excesivamente, también me hace reflexionar …

Los adultos educamos en la competitividad? Es un valor tan intrínseco a nuestra sociedad que lo fomentamos sin apenas darnos cuenta.

Creo que cierto grado de competencia puede ser sano para su desarrollo, sobre todo cuando son pequeños y se están construyendo como personitas, porque se comparan con los demás, se imitan, etc. pero cuando crecen un poco la cosa cambia. Además, como en todo, hay una frontera, que si se sobrepasa puede acabar siendo un problema que se vuelve en contra del niño o niña, porque se obsesiona en ganar y no disfruta del proceso, sino que sólo piensa en el objetivo .

Pienso que competir no debería ser siempre sinónimo de ganar, tal vez nos lo deberíamos tomar como parte del crecimiento, del conocimiento o del aprendizaje.

Aprender a perder resulta también una buena experiencia para madurar.

Está claro que a todo el mundo le gusta ganar, tener éxito … nos genera autoestima y motivación para seguir. El objetivo de la competencia debería ser disfrutar haciendo algo que te motive mucho, y no simplemente hacerlo para ganar al otro. Los niños competitivos pueden ser muy exitosos si se lo proponen, pero ¿serán felices? ¿Cuando no ganen cómo se sentirán? ¿Se frustrarán cuando a otro le vaya mejor?

En fin, estoy en eso … no sé si he hecho bien regalándole a Roger según qué juegos para Reyes, porque se enrabia si pierde, quiere ganar sí o sí. No puedo evitarlo, no me gusta mucho que haga eso. Le explico que no pasa nada si no es el primero, que estamos jugando y pasándolo bien. ¿Quizás tengo que pensar en fomentar juegos más de tipo cooperativo? ¿Qué pensáis vosotros?

COMPARTEIX-LO | COMPÁRTELOTweet about this on TwitterShare on FacebookPin on PinterestShare on Google+Share on TumblrEmail this to someone

14 pensaments a “Nens competitius | Niños competitivos

  1. Núria

    Crec que hi ha d’haver jocs de tot tipus, perquè com bé dius, aprendre a perdre també és molt important, i quan passi hem de ser allà per explicar-lis que la fita no és guanyar sinó el camí recorregut. Fer-li veure que és més important, guanyar o jugar i passar-s’ho bé, sigui quin sigui el resultat?

    La nostra societat és competitiva per naturalesa, sempre guanya el més fort, i em d’educar als nostres fills per a que si perden no els hi crei frustació sinó veure-ho com una oportunitat per fer-ho diferent i/o millor.

    És ben difícil això d’educar als fills, però poc a poc, amb mooooolt d’exemple per part dels pares i xerrant molt, molt i molt més, segur que alguna cosa queda 😉

    Endevant!!!

    Respon
    1. small&nice Autor de l'entrada

      Gràcies Núria. Ser mare és un aprenentatge constant! Creixen depressa i et penses que deixes enrere dificultats, però sempre van sorgint nous reptes!

      Respon
  2. Guiomar

    Hola Vinyet! No t’havia escrit mai al blog però fa temps que et llegeixo i m’interessa molt el que expliques. Precisament en això de la competitivitat hi penso molt sovint. Però no tant en la competitivitat que es genera espontàniament entre els nens (que suposo que, com tot, són etapes que passen i que amb el temps aquest afany de competitivitat s’anirà diluint) sinó en la que, de vegades sense adonar-nos-en, els infonem els grans. No sé si m’explico. Penso, per exemple, en el tema de l’anglès. Ara hi ha la moda de posar els dibuixos en anglès, cançons en anglès, tot en anglès… sembla que vulguem fer dels nens uns petits “einsteins”: que parlin anglès, que facin música, natació, etc. i, en aquest cas, són els pares els qui estan exigint a les criatures que se superin i millorin constantment. Particularment encara no en tinc cap opinió formada, però sí que hi dono moltes voltes i el teu article m’ha permès veure que no sóc l’única que es pregunta constantment si ho està fent prou bé. Gràcies! 🙂

    Respon
    1. small&nice Autor de l'entrada

      Hola Guiomar! Primer de tot, gràcies per seguir el blog i gràcies per animar-te a deixar un comentari.
      Això que comentes a mi també em passa: ara que en Roger ha començat P3, sembla que s’hagi obert la veda dels extraescolars. Sents que molts nens i nenes van a anglès, natació, ballet, etc. etc. em sembla una bogeria! Jo he optat per esperar. En Roger em demana jugar, em demana anar cap a casa perquè està cansat… i no m’imagino obligant-lo a sentar-se en una altra aula, a seguir obeïnt ordres i tot això. Vull disfrutar del nostre temps i estar junts. Quan ell m’ho demani potser l’apunto a fer el que li vingui de gust. Masses extraescolars tan prematures penso que poden ser contraproduents. No sé si m’estic equivocant o no, però de moment faig el que sento que és millor per ell i respectant el seu ritme.

      Respon
      1. gemma

        Us recomano molt llegir el llibre “bajo presión” de Carl Honoré. Entre molts altres temes interessants també tracta el de les extraescolars i segur que les dues us sentiu molt millor després de llegir-ho. Us donarà molt bons arguments per defensar que els nens necessiten més temps per jugar i menys activitats dirigides.

        Respon
      2. Guiomar

        Totalment d’acord, Vinyet. Per mi el millor moment del dia és l’estona de pessigolles i persecucions per la casa que fem cada tarda. Potser amb això no serà cap Einstein, però estic convençuda que tot el que ens transmetem l’un a l’altre entre mirades, somriures i abraçades val el seu preu en or. (Això últim ha quedat molt nyonyo però és així) 🙂

        Respon
  3. Núria

    Crec que fas el millor Vinyet, la meva petita també ha començat P3, i tot i que em demana de fer coses, sé que ho fa perquè la gran (6 anys) sí que en fa. La veig cansada i que s’estima més anar plegades a fer qualsevol cosa.

    La gran sí que en fa però ens hem posat un tope de 2 extraescolars (2 dies) i sempre les que ella vulgui, hi ha nens de la seva classe que CADA DIA en fan, jo ho trobo una bogeria, no li trobo el sentit, als nens se’ls educa a casa, amb el nostre exemple, fomentant la seva curiositat.

    Està clar que m’agradaria que fes anglès però crec que hi ha temps per tot i ja ho farà quan realment faci falta. De moment trobem més important que ella agafi confiança amb sí mateixa per fomentar la seva autoestima abans que no els continguts acadèmics, per això sempre hi ha temps….. però fins i tot nosaltres estem aprenent cada dia!!!

    Potser, perquè no sempre és així, els que fan cada dia extraescolars es que els pares no poden estar per ells, i les activitats extres omplen necessitats dels pares i no dels nens, segurament si els hi preguntessin a ells voldrien fer altres coses.

    Els fills volen estar amb els pares, i la millor extraescolar és aquesta, compartir el màxim temps possible amb els fills!!!

    Respon
  4. gemma

    A medida que te leia pensaba precisamente en eso: ser excesivamente competiivo puede dejarte aislado. Yo creo que si, que puedes probar con algun tipo de juego cooperativo, de esos en que ganan o todos o pierden todos y hay que ayudar al vecino si quieres conseguirlo. Asi fomentas otro tipo de competividad y crecimiento. Aprenderá que ganar es divertido, pero que si ganan todos aún lo es más.

    Respon

Vols comentar alguna cosa? | Quieres decirme algo?