Mama, no marxis mai més

No, no he marxat de viatge de feina ni de plaer i he deixat al Roger aquí, abandonat a la seva sort. Aquesta frase simplement és perquè he sortit a comprar una estona o tenia una reunió. I quan em diu això no em molesta pas, sinó al contrari, m’estova, m’entendreix… vull dir que no penso que el meu fill sigui un egoïsta o que vulgui fer-me xantatge emocional. Ell expressa el què sent, el què desitja, ara que ja en sap, i m’està dient que em necessita.

Ja té més de 3 anys, però em necessita. Necessita que hi sigui, simplement, saber que estic aprop per si es fa mal, per si té mal de panxa, per cridar-me l’atenció quan fa alguna cosa que li sembla espectacular, com per exemple, saltar a peus junts una rajola o tirar-se a terra després de xutar la pilota.

No vol que marxi, i tot i així, quan surto intenta fer el cor fort i no plorar. Quan està amb els avis no es queixa, es conforma, està a gust, però m’enyora. No vol que marxi.

I quan anem a dormir m’ho torna a dir: “mama, no marxis” i jo em moro de son asseguda al seu costat, pensant amb les coses que encara em queden per fer avui. I m’agafa la mà fort per assegurar-se que hi sóc. A vegades tinc la sensació que estic perdent temps per fer “coses meves”, però intento calmar aquest pensament i redirigir-lo… llavors em miro aquell cosset petit estirat al llit, aquella cara dolça, l’olor del seu cabell. “Després es farà més gran i tot canviarà“, em dic, “aprofita“. I em quedo fins que s’adorm.

Sí, me’n adono que hi he de ser. Que em necessita.

foto-5

foto-4


COMPARTEIX-LO | COMPÁRTELOTweet about this on TwitterShare on FacebookPin on PinterestShare on Google+Share on TumblrEmail this to someone

Vols comentar alguna cosa? | Quieres decirme algo?